128                    AESOP

ḋoċtúiɼ é féin aguſ go ɼaiḃ áɼd-eóluſ aige
aɼ leiġſeanaiḃ.
  “ Seaḋ go díɼeaċ,” aſɼan bɼamaċ, “ aguſ
cuɼfaɼ miſe ag tɼial aiɼ le leiġeaſ aguſ
maɼḃóċaiḋ ſé mé, aguſ déaɼfiḋ ſé guɼ
de’n ġalaɼ a fuaɼaſ báſ !  Aċ bead-ſa ſuaſ
leiſ.”
  Do leig ſé aiɼ leiſ an mbuaċaill go ɼaiḃ
ciſcéim bacaiġe ann.  Do ɼugaḋ ċun na
ceaɼdċan é aguſ do cuiɼeaḋ cɼuiḋte nuaḋa
féi.  Ní ɼaiḃ aon ḃacaiġe aiɼ ag teaċt aḃaile.
Do ſgaoileaḋ amaċ aɼ an bpáiɼc é.  Ċonaic
ſé an león ag faiɼe aiɼ.  Ḃuail ſé ċuige
anonn aguſ ciſcéim bacaiġe i gcoiſ deiɼiḋ
leiſ, maɼ ’ḋ eaḋ.
  “ Féaċ, a ḋoċtúiɼ,” aɼ ſeiſean, “ do cuiɼ-
eaḋ cɼuiḋte nuaḋa fúm ó ċianaiḃ aguſ iſ
eagal liom guɼ ċuiɼ an gaḃa taɼainge i mbeo
ſa ċoiſ deiɼiḋ ſeo liom atá bacaċ.”
  “ Leig dom féaċaint uiɼṫi,” aɼſan león.
  D’iompuiġ an bɼamaċ a ḋeiɼe leiſ an
león aguſ ḃí ſé ag dɼuidim ċuige i ndiaiḋ
a ċúil.  Do ṫuig an león náɼ ḃaoġal dó
féin an ċoſ, toiſg an taɼainge i mbeo ḃeiṫ
inti aguſ í ḃeiṫ bacaċ.  Ḃí ſé ag feiṫeaṁ
aguſ ag faiɼe go dtí go mbeaḋ an bɼamaċ
cóṁgaɼaċ a ḋóiṫin dó ċun léimt anáiɼde
aiɼ aguſ bɼeiṫ aɼ ḃaic ṁuiníl aiɼ.  Ḃí an
tſúil go daingean ag an mbɼamaċ aiɼ,
áṁṫaċ, aguſ é ag dɼuidim ċuige i ndiaiḋ a
ċúil.  Ṫáinig ſé ċóṁ fada aguſ d’oiɼ dó
teaċt.  Ní ɼaiḃ ſan ċóṁ fada aguſ d’oiɼ
do’n león é ṫeaċt.  Do ċɼom an león
a ċeann, maɼ ’ḋ eaḋ ċun féaċaint aɼ an