Ḃí Naoṁ Bríd go han-ṁaiṫ do na boiċt.
  Lá aṁáin ṫáinig scata de ḋaoine boċta
ċuici. Ḃí ocras ar na daoine boċta agus ní
raiḃ éinní ag an Naoṁ le taḃairt dóiḃ.
  Ṫáinig fear an treo. Ḃí sac ar a ḋrom
ag an ḃfear. Ḃí an sac lán d’arán.
  Laḃair Bríd leis an ḃfear.
  “ Ar son Dé,” ar sise, “ taḃair cuid den
arán do na daoine boċta.”
  “ Ní harán é seo,” arsa an fear, “aċ
cloċa.”
  “ Bíoḋ ina ċloċa,” arsa Bríd.
  Leis sin, ḋein cloċa den arán. Ṫit an fear
ar an dtalaṁ leis an ualaċ a ḃí air.
  “ Maiṫ ḋom é, a ḃean uasal,” ar seisean.
“ Maiṫ ḋom an ḃréag a inseas duit. Ḃí
arán sa tsac, aċ níl anois ann aċ cloċa.”
  “ Bíoḋ ina arán,” arsa an Naoṁ.
  Leis sin, ḋein arán de na cloċa.
  Ṫug an fear an t-arán do na boiċt agus
ṫug sé molaḋ agus glóire do Ḋia.