"Ó, muise, leig do'n arán uair éigean," arsa
a ṁáṫair.
  "Ní maiṫ liom an ḟeoil aċ an oiread," arsa
Taḋg.
Aċ sara raiḃ caoi ag a ṁáṫair aon niḋ eile
a ráḋ do laḃair an práta.
"Is minic a ċloisim á ráḋ agat naċ maiṫ leat
mise," ar seisean.  "Naċ mór an náire ḋuit
é?  Is beag biḋ eile atá ċoṁ maiṫ duit.  Dá
mbeaḋ mo leiṫéid in Éirinn fadó ḃeaḋ fáilte
ag na daoine róṁam.  Aċ ní raḃas ann go
dtí trí ċéad go leiṫ bliaḋain ó ṡoin.  Ṫug fear
annso mé ó Ṡasana an uair sin.  Níorḃ ḟada
go raiḃ mé ag fás ins gaċ ball de'n tír  agus
gaċ duine am' iṫe le fonn.
  "Aċ ṫárla rud uaṫḃásaċ céad bliaḋain ó ṡoin.
Ṫáinig an duḃ orm agus do loḃ mé.  Ní raiḃ
an ḃiaḋ eile ag a lán daoine annsan agus
fuair na mílte bás leis an ocras.
  "Agus tusa! a ġligín gan ċiall, 'á ráḋ naċ
maiṫ leat mé!  Ná cloisim cainnt de'n tsórt 
san uait arís.  Tá sé deacair go leor dod'
ṁáṫair biaḋ d'ḟaġáil gan tusa ḃeiṫ ag faġáil
loċt air.  Iṫ leat anois!"