Suas leis an mac ar an asal taoḃ ṫiar dá
aṫair.
  Ḃuail bean uasal leo.
  “ An ḃfaca éinne riaṁ a leiṫéid ? ” arsa
an ḃean uasal. “ Beirt ḟear láidre ag
marcaíoċt ar asal beag lag ! Ba ċóra
ḋíḃ an créatúir boċt a iompar in ionad a
ḃeiṫ ag marcaíoċt air.”
  Ḃí náire ar an mbeirt. Ṫángadar anuas.
Fuaireadar cuaille láidir agus téad. Ċeang-
ladar an t-asal den ċuaille agus d’ardaíodar
leo ar a nguaille é.
  Nuair a ṫángadar go dtí an baile mór
riṫ na daoine amaċ as a dtiṫe ag féaċaint
orṫu. Ḃí gaċ éinne ag gáirí.
  Ag gaḃáil ṫar an ndroiċead dóiḃ ḃris an
t-asal an téad a ḃí á ċeangal. Léim sé
síos san aḃainn agus báiṫeaḋ é.
  Ġluais an ḃeirt aḃaile go riġin réiḋ dóiḃ
féin.
  “ Sea,” arsa an seanduine. “ Ḃíomar ag
iarraiḋ gaċ éinne a ṡásaṁ. Níl éinne sásta
linn, agus tá an t-asailín báite orainn.
Beiḋ ciall againn feasta.”