“Taḃarfad an capall duit,” arsa Niaṁ,
“ aċ ar do ḃás ná tar anuas de go dtiocfair
ṫar n-ais anso.’’
  Ġeall Oisín go ndéanfaḋ sé mar a dúirt
sí.
  Riṫ an capall trasna na farraige ċoṁ mear
leis an ngaoiṫ. Níor stad sé go dtáinig sé
go dtí áit ina mbíoḋ dún ag Fionn.
  Aċ mo ḃrón ! Ní raiḃ san áit aċ fiaile
agus neantóga. Ċuaiġ Oisín timpeall na
hÉireann aċ ní ḟuair sé duine dá ṁuintir
in aon áit. Ḃíodar marḃ le fada.
  Fé ḋeireaḋ ṫáinig sé go Gleann na Smól.
Ḃí scata fear sa Ġleann agus iad ag iarraiḋ
leac ṁór d’ardú. Ḃí an leac ró-ṫrom dóiḃ
agus ḃí ag teip orṫu í do ḃogaḋ.
  “ Níl aon ṁaiṫ sna fir atá in Éirinn
anois,” arsa Oisín leis féin.
  Ċrom sé síos. Rug sé ar an lic agus
d’ardaiġ sé í. Aċ do ḃris an diallait a ḃí
ar an gcapall agus ṫit Oisín anuas ar an
dtalaṁ.
  As go bráċ leis an gcapall ṫar n-ais go
Tír na nÓg, aċ d’ḟan Oisín ina luí ar an
dtalaṁ agus é ina ṡeanduine críonna caite.
  Ní ḟaca sé Niaṁ Ċinn Óir ná Tír na
nÓg go deo arís.